Sortida Caixa Forum

Aquesta sortida hem va agradar molt.

Primera exposició: Objectes desclassificats (col·lecció d'art contemporani).

Aquesta exposició tractava diferents autors de fora i dintre d'Espanya.

Les obres eren inusuals i eren molt originals i cadascuna et donava a entendre una idea diferent.

Les obres que més hem van cridar l'atenció o em van agradar:

Sophie Cale (paris 1953): L'hotel. Habitació 24 i 43. (Fotografies en blanc i negre i color).

L'obre tractava en un seguit de fotos i un diari de la autora que expliquen i ensenyen les intimitats d'unes persones a les quals seguia per tot arreu o entrava d'amagat en les seves habitacions de l'hotel.

Christian Boltanski (París 1944): Arxius de l'any 1987 del diari 'El Caso'. (Fotografies en blanc i negre).

La seva obra és una sala tancada i fosca plena de fotografies d'assasins i d'assasinats en el passat. Tot són histories reals. Ha intentat transmetre l'angoixa que van sentir aquestes persones en una època molt dura de la historia.

Annette Messager: Joc de dol. (Fotos en blanc i negre i peluixos en una xarxa).

Amb aquesta obra, Annette, vol dir que els finals feliços dels contes tenen una part negativa.

Segona exposició: Federico Fellini, El circ de les il·lusions.

Aquesta exposició era com un recorregut per la biografia d'aquest director de cinema italià que va crear pel·lícules tant famoses com La dolce vita.

En l'exposició es parla de les seves obsessions i pensaments i fins i tot d'alguns trets de la seva psicologia.

Era un home amb una manera molt peculiar de treballar i en moltes de les seves pel·lícules hi feia sortir amb el paper de protagonista a Anita Ekberg que era un model de la dona d'avans. Com a home hi feia sortir a Marcello Mastroianni, el qual era el que calcava el caràcter de Federico, que voldria ser igual que l'actor en quant al físic.

Diversos artistes

Christian boltanski:
Va néixer a Paris el 1944. És fotògraf, escultor i cineasta.
Es un artista influenciat per la segona guerra mundial i això és el que plasma en les seves obre i el que intenta transmetre moltes vegades es el sofriment i la por que va sentir la gent en la seva època.
Va tenir una formació autodidàctica i va començar als 14 anys.
Actualment viu a Malakoff amb la seva dona Annette Messager, una altra artista que, devegades, col·labora en les seves obres.

Annette messager:
És una artista francesa d'art contemporani que va néixer al 1943.
Ella, com el seu marit, també va viure una època en la historia difícil i també plasma en algunes obres el mateix que Boltanski però també tracta altres temes en els que barreja la vida quotidiana i la fantasia.
Va estudiar a a l'escola nacional superior d'arts decoratives de parís durant uns anys i desprès ho va deixar per a començar a independitzar-se. Va tenir èxit i va guanyar molts premis.

Els materials que utilitza en les seves obres són força peculiars i fan referencia a l'art povera.
El que més fa servir són peluixos, animals dissecats i teles i representa humans amb parts d'animal.

Thomas hischhorn:
Va néixer el 1957 a Suïssa.
Es un artista gràfic i la seva obra es vasa en aixo.

Cindy Sherman:
Va néixer el 1954 a Nova York
És una artista fotògrafa.

Superlative praxis (Oriol Vilanova)

Aquest divendres 9 vam anar a veure aquesta exposició a la Roca Umbert, a l'espai d'arts.
És un treball que reflexiona sobre l'exageració prenent com a referent el llibre dels rècords Guinnes.

En una part hi ha postals del segle XIX en les que es pot veure dones barbudes, gegants, l'home més petit del món... Imatges que servien com a atracció per atraure a la gent.



















En una altra, un expositor amb totes les edicions del record Guinnes des de 1955 fins el 2010 que ens permeten veure el pas de un tipus d'edicions a unes altres. En algunes portades hi ha imatges dels records més estranys o impactants. Els llibres no és poden obrir perquè el que es vol es que es veigi l'aspecte de fora.



















L'altra meitat de la sala de l'exposició esta dedicada als superlatius extrets dels llibres del record Guinnes. Juntament amb aquesta n'hi ha una altra part en la que l'artista ha reescrit l'obra La risa anomenant-la La gran risa i la superlativitza.

També fa, en el centre de la sala, una caixa baixeta on hi posa dos tampons amb frases que són els que s'havien d'enganxar en els records per certificar que eren records.


En la meva opinió el que s'exposa no és art en el sentit del material peró si que ho és en un altre sentit perquè és un treball de recerca per a extreure informació i acabar intentant expressar una idea i representar-la.
Crec que l'intenció de l'exposició és fer veure que tenir un record es ridícul ja que ara tothom pot tenir un record per a qualsevol cosa per molt absurda que sigui i pot ser efímera la seva fama perquè pot haver-hi altres persones que de mica en mica el superin per poc que sigui.